Com acabar amb els microrelats (i 2)

Venim d'AQUÍ

... Just quan em disposava a abordar a la preadolescent, amb ganes de marro, vam arribar a la següent parada. Hi va pujar, entre d'altres, un nano amb pintes de prepotent i samarreta imperi que resulta que coneixia al meu objectiu de caçera. Es va posar dempeus al costat d'ella, tapant-me la visió que tenia, si treia el cap pel passadís, del tendre cul de la seva amiga. Aquesta decepció em va posar més de mal humor, que augmentava escoltant el delirant diàleg entre la parelleta i que prefereixo estalviar-me. 

A la següent parada, quan encara em quedaven tres per arribar al meu destí, va pujar una dona amb un nadó dins d'un cotxet. El volum de gent començava a ser excessiu. La criatura tenia pocs mesos i no deuria estar gaire acostumada a viatjar rodejada de tanta gent, perque va arrencar a plorar enmig d'aquella multitud. Els meus timpans estaven al límit de la saturació auditiva. Sense pensar-m'ho dues vegades vaig treure la Glock 26 que sempre duc amagada al turmell i la vaig entaforar a la seva boca tot xiuxuejant a la seva mare un O la fa callar vostè o la faig callar jo!. La cara de sorpresa d'ella i dels que ens envoltaven va coincidir amb l'arribada a una altra parada. Només obrir-se les portes vaig fugir d'allà, la parada que em quedava fins a la feina ja la faria a peu. Darrera meu l'autobús encara romania aturat amb el xòfer preguntant-se què collons havia passat, però jo ja tenia l'oficina del meu despatx a cop de vista.