Recentment he adquirit un doble cd dels Love of Lesbian i he redescobert una cançó: Los niños del mañana
Los niños en manada,
¡vaya hijos de puta!,
los niños en manada.
Los hombres del mañana,
¡vaya hijos de puta!,
los hombres del mañana.
Los que me sobrevivan,
¡vaya hijos de puta!,
los que me sobrevivan,
¡vaya hijos de ...
Deu ser l'edat, però és que veig a la majoria de criatures (les que en el futur han de pagar la meva pensió) com una molèstia: de petits uns consentits, d'adolescents apollardats, d'adults sense aspiracions ni conspiracions. I això que no en tinc de pròpies!. Però cinc nebots ja m'han deixat un regust a la boca: quan més petits més vomitius!.
Si en un futur sóc pare, Déu no ho vulgui, penso tenir tancada a la criatura al traster del pàrquing, emmanillada i amb corretges de cuir. S'haurà d'empassar tota la discografia completa dels Clash o la Nina Hagen que tinc a casa, aprendre a llegir amb Escupiré sobre vuestra tumba d'en Boris Vian, i un llarg etcètera d'aportacions que la converteixin en una bomba nuclear en primera persona!.
Un cop alliberada, la criatura estarà preparada per a ser el nou venjador tòxic!
14 comentaris:
ja veig que l'instint paternal no la tocat ni de passada...
Segons conta la llegenda, així va començar el Doctor Muerte, com vostè tractarà el seu fill...
Sra. Noa, si ha servit perquè vostè tregui el cap, ja sóc feliç!
Sr. Remitjó, al Dr. Muerte li cediria la criatura en cas de vacances,, perquè li fes tutoria!
Té la regla, Sr. Txisky???
No tinc la regla Sra. RaTeta, però fa mitja hora m'he fotut una òstia al cap amb un tros de ferro!. Sense voler, que consti!.
No crec que els nens d'ara siguin més fills de puta que nosaltres quan érem nanos.
Però sí més consentits, més apollardats i més subnormals del què vam ser nosaltres.
Però no culpeu als nens, ells al capdavall no coneixen els límits. Comenceu a tallar cigales i caps dels pares que són els responsables que els fills surtin d'aquesta manera.
Sr Txisky,
ha pensat que si fos la seva senyora mare qui hagués escrit aquest post, ara vostè no seria aquí?
No cal confondre la velocitat amb el tocino: els nens són el resultat, no la causa del que són...
La llegenda és certa a mitges... De petit em tenien empresonat però no pas lligat. Podia jugar amb una serra rovellada i les rates que corrien pel sota-soterrani.
I torno al de sempre. Els fills són una puta merda (però EP! QUE COMPENSEN!) i pel que sembla aquí tenim pares ferris que defensen aquesta postura (pobrets ells que no poden ser objectius).
Llarga vida a l'abortament!
Mareig només de pensar-hi.
Ja s'ha posat mercromina al tall?
Sobre els nens crec que són resultat dels pares. Ni de la societat ni de l'escola ni rés. L'educació a casa i més tele i menys wii's...
Senyor Txisky, vosté serà un gran pare, un gran pare cabronàs; molt bé!
Porto un parell de dies tractant amb nens extremadament... com ho diria?... imbècils.
És culpa dels pares? Suposo; tant per l'educació com per la genètica que els han proporcionat a aquestes pobres bestioles.
Ha sonat massa nazi aquesta última frase?
En fi, que menys "la paternitat és un regal del cel" i més "si hem de criar, almenys intentem que surti un ésser recargoladament interessant".
Sr. Llufa, si al final coincidim. Lo de fills de puta ho diu la cançó, no jo!.
Sr. Gerent, doncs no crec que em perdrés gaire...
Dr. Muerte for president!.
Queen, god save you!. Benvinguda!
Tranquila RaTeta, no va rajar sang. Evidentment els pares en tenen gran part de culpa!.
Sra. Llesca, vostè ha captat realment el que volia dir, gràcies!.
Continuo dient que és millor ser espectador de tant bonic espectacle. Quan la bestia, vull dir criatura comença a bramar tu vas a casa i els pares es queden a sentir al bebe
Sita tiquis, som ànimes bessones! Que carreguin ells amb les criatures!.
Publica un comentari a l'entrada